Aquest és el comentari que em va deixar a twitter un company (@joshricart71), i em va agradar molt. Realment és així. Ens posem fites, reptes, en el fons somnis que volem aconseguir i que ens fan sentir vius. En aquesta ocasió es va aconseguir, d’altres vegades no és així. Després de la decepció d’haver-me donat de baixa de l”utmb 2013, les sensacions de la lesió al turmell que encara no eren tampoc prou bones…vaja que tot era una mica caòtic. L’Extreme Man era una bona oportunitat per oblidar-ho tot i fer foc nou.
Així va ser. Després de 6 mesos d’empassar-me moltíssima aigua amb clor, d’acostumar les meves parts noves de nou, al tacte del sillín d’una bici i de córrer molt poquet (215 km en 6 mesos i mig), el resultat va ser un matí increïble.
Durant tota la setmana ja hi havia un “rigu-ragu” que em deia que s’acostava quelcom important. Les nits costaven més de passar, i adormir-se cada nit era més feixuc. Quasi sense adonar-se’n ens vam plantar al divendres 3 de maig. Des de la mitja de Mollerussa que no em penjava un dorsal, i no sentia “l’agradable” pressió que suposa haver de competir. Una vegada recollit el dorsal a Salou, es començava a intuir tot el festival que hi hauria aquell cap de setmana.
Dissabte 4 de maig: Pel matí darrera sortida de bicicleta per a estirar les cames i provar el nou “mono” que molt amablement em va deixar el presi del club, en COCO (Mai li estaré prou agraït per tot). Temps per copsar el bon ambient que ja hi havia i també per confirmar que els nervis meus estaven “on fire”. I per la tarda accès al BIKE PARK, o el que és el mateix on es deixaven les bicicletes dels vora 1300/1400 participants, a punt per l’endemà (Sí, nosaltres també vam fer números del valor que hi havia en aquella filera que no s’acabava mai de bicicletes; uns 4/5 milions d’euros, sobre rodes), i les dues bosses corresponents a les transicions.
Diumenge 5 de maig: Despertador a les 5:00, una dutxa, un esmorzar no massa pesat però ric en aliments que et poden ajudar, agafar els “trastets” i cap a Salou amb la Rosa. De 6:30 a 7:15 es podia entrar de nou al Bike Park pre revisar si les rodes s’havien desinflat, posar els bidons, acabar de completar les bosses de les transicions, etc. Feia goig de veure tot plegat.
Ràpidament i entre tensión, nervis i una mica de tot, posar-se el neopré havent-se untat abans amb oli tot el que fes falta, per tal d’ajudar després a que aquest sortís ràpidament. Foto de grup amb els companys de club, amb qui hem compartit moltíssimes hores aquests dies, i foto de grup amb més gent de Riudoms. Temps per saludar al @xela (sort que va venir ell a veure’m, perquè jo no veia a ningú a aquella hora), darrers consells i cap a la platja a veure la primera sortida dels PRO (dígase professionals) i resta de primers 400 triatletes. Sense cap dubte, aquest és un dels moments més especials de tot el dia. Tothom que té ganes, força o li ve de gust venir a aquelles hores a la platja ho confirma. És molt i molt bonic veure com surten a l’aigua.
A mi em tocava la segona sortida, a les 7:40. Darreres bromes amb el Jaume Aranda, darrers consells i molts ànims per als dos pardillus que s’estrenaven en mitja distància.
1,9 km natació: Per molt que la gent et digui que hi ha tensió, nervis, cops…la realitat és sempre molt pitjor. L’angoixa s’apodera de més d’un quan nota que l’estiren del peu, que t’enfonsen a l’aiuga…les aproximacions a les boies eren un cúmul de nervis entre la gent. Encara no entenc perquè es posen neguitosos. Sigui com sigui crec que no vaig fer un mal paper, tenint en compte que fa un any que he començat a fer-ho. 37’23” i millor 373é temps de tots els participants.
T1: la primera transició és digne d’estudit, i dic això perquè encara no entenc com vaig poder “gastar” 7’14” per treurem en neopré, que va sortir fàcilment i posar-me les sabates d’anar en bici. Sí, també és veritat que em vaig trobar un
company al vestidor i vam riure i parlar una estona hahahah potser va per aquí la cosa
90 km bicicleta: sempre havia pensat que era la part que més em faria patir. No portava massa rodatge fet i el circuit era bastant exigent, vora 1000 metres de desnivell positiu, amb el coll d’Alforja, coll de Porrera i la Teixeta com a punts claus. Tenia previst provar d’arribar a una mitja de 26km/hora (3h30/3h40), per la gent molt posada això no és res, però jo pensava que seria tota una fita poder acabar amb aquesta velocitat. No sé com va ser, però em vaig trobar molt agust pedalant i pedalant, avançant km i sense tenir la sensació de cansament a les cames. També és veritat que un no ho pot donar tot aquí, perquè després al darrer tram es paga molt car. Sorpresa ! 3h10’21” i una velocitat mitja de 28,37km/h. Content molt content. Millor 458é temps en global. Progressa adequadament, però necessita millorar. Aquesta seria la nota final aquí.
T2: tocava ara deixar la bici on l’havia trobat, sense errades, sense cometre infraccions i calçar-me les sabatilles per a córrer la mitja marató. Aquí també vaig invertir massa temps, 5 minuts d’or. Però aquests tenen excusa, vaig esperar-me per entrar al WC a fer un riu…hahahah els triatletes també tenim les nostres necessitats.
21 km running: Era una incògnita saber com respondria el turmell i el tibial posterior. 6 mesos i mig després i amb plantilles noves, era la primera vegada que el posava a prova. Com a mostra només cal dir que en aquest període de temps havia fet quasi els mateixos km nadant a la piscina que corrent. La màxima distància havia sigut 14 km això sí rodant molt bé i sentint-me molt còmode. Però després de nadar i fer la bicicleta les cames no són les mateixes. Què va passar? Doncs que amb l’emoció del bon temps fet en la bici vaig sortir disparat i fent els 3 primers km a 4 i per sota 4′/km. Vaig dir-me a mi mateix, “xato…o afluixes o no arribes ni al km 10 així”…o sigui que vaig baixar una mica la velocitat i vaig deixar que els km anessint caient i caient. El circuit no era massa fàcil, hi havia una pujada al 6/7 duríssima on molts optaven per fer-la caminant. A més la caloreta apretava de valent. Sort dels molts avituallaments posats per l’organització (crec que força bona per cert). Finalment 1h34’50” a ritme de 4’29”/km. Millor 155é temps en global.
Entrada a meta: Emocionant, molt emocionant. Per un moment em va passar pel cap tot el treball fet, els nervis i neguits patits que culminaven en una molt bona marca a nivell personal, i amb una satisfacció grandiosa.
Felicitar també a tots els companys i companyes que també van participar i acabar tots i totes la prova. Va ser un dia espectacular. I menció especial també al primer lloc obtingut en la classificació per equips on l’Aitor, el Ricard (mon germà) i el Vieito van volar per aconseguir pujar a dalt de tot del podi.
Sempre acostumo a tancar aquestes cròniques amb agraïments. El primer per la ROSA que més que mai, ha patit amb mi aquests mesos i qui també es va emocionar al veure’m entrar a meta. Al meu club,
Cambrils Club Triatló, on he tingut la sort de caure i trobar tot una colla de companys amb qui gaudir d’aquest esport com mai, i sobretot passar-ho molt i molt bé, gràcies Raul’s, Rafa, Tekis, Vaque, Ivan, Aitor, Luis, Tarrats, Jordi’s, German, Fernando, Eddy, Eloy, Alex, Marc,Ito, Tole…i les seves respectives. Al meu personal trainer, Manel qui ha fet de psicòleg i entrenador a la vegada. Al presi del club, en COCO que també sempre ha estat al meu costat. I a qui a través de Fb, Ig i Tw m’han anat animant. A tothom gràcies…això només ha fet que començar.
Te regalo un abrazo…
